El món vist des del carrer de Santa Bàrbara de Ciutadella

Resum de la comunicació presentada al Congrés Internacional Pau Faner. Ciutadella, 4 de novembre de 2017

Quan tenia setze anys, anava a entrevistar Pau Faner a la casa on vivia, al carrer Santa Bàrbara de Ciutadella, a l’altra banda del Pla de Sant Joan, en aquell indret llunyà de dalt es Penyals.

La mare d’en Pau, amb un somriure amable, donava la benvinguda i t’acompanyava a aquell estudi de la dreta, on el seu fill pensava, creava i escrivia.

Des d’aquella casa, Pau Faner observava amb atenció la imatge urbana de Ciutadella, l’skyline de la Medina Menurqa musulmana però el seu esguard abastava molt enfora, lluny de l’illa estant, on navegava sobre el mar, el temps i la història. La seva mirada arribava a tot el món i sa bolla, visitava països imaginaris, recorria ciutats llunyanes i un arcàngell’acompanyava en aquests viatges extraordinaris que va explicar per primera vegada a «Contes menorquins». Aquesta obra va ser proclamada finalista del premi Les Illes d’Or (1972) i publicada per l’Editorial Moll de Palma.

«Ciutadella es veia des de la nostra casa del camí de Santa Bàrbara, ventada pels vuit vents del món la casa que havia fet mon pare, en Doro Faner, amb l’ajut de mumare, na Paca Coll la casa on jo havia nascut, l’abril de 1949 la casa on vivíem amb la meva germana, na Clàudia Ciutadella es veia part d’amunt la paret seca d’allà davant, darrera la barana de sa Muradeta». [Paraules de Pau Faner en el lliurament de la Medalla d’Or de Ciutadella. Saló Gòtic de l’Ajuntament, 13-7-2012].

En setembre de 1975 Pau Faner, que tenia 27 anys, desvetlla: «Escric, senzillament, perquè m’agrada és allò que més m’agrada de les coses que sé fer, i també allò que me resulta més fàcil».

Però abans hi hagué un llarg periode de dubtes i incerteses entorn a la incipient vocació literària: «Vaig començar un parell de carreres que després vaig abandonar per a continuar els estudis de Filosofia i Lletres, que ara acabaré, per a llicenciar-me en Literatura Espanyola. Sempre vaig voler escriure, però no trobava el camí, una manera pròpia de fer».

Dubtà molt fins que, el 1971, poques setmanes després de la mort del pare, amb vint-i-dos anys, ho va veure tot molt clar: «Durant la darrera setmana d’aquell any vaig començar a escriure els Contes menorquins, i vaig dir-me que si allò no reeixia, mai arribaria a ser escriptor, i m’hauria equivocat. Però no va ser així, perquè va obtenir molt bon resultat». Enllestí les narracions en vint-i-tres dies perquè s’esgotava el termini per a enviar l’original. El darrer dia d’admissió ho acabà d’escriure i envià el text mecanografiat amb l’avió cap a Mallorca. Alea jacta est.

«Va anar molt bé, perquè va obtenir un molt bon resultat», assenyala l’autor. Tot i que aquella obra primerenca va provocar rodaments de cap al venerable mestre Francesc de B. Moll, Pau Faner va encertar amb un estil fresc i modern que trencava motlles i donava noves ales a la creació literària menorquina. Després del llarg silenci que ens feia retrocedir, en el temps, cap al segle XIX i la primera meitat del XX, amb els noms de Josep Maria Quadrado, Àngel Ruiz i Pablo i Màrius Verdaguer, apareix la fèrtil i portentosa imaginació del fill d’en Doro Faner i na Paca Coll.

En Pau va decidir ser escriptor per sempre més. La publicació de «Contes menorquins» anima al jove Faner. És l’empenta que necessita i que el condueix a continuar la seva tasca literària.

No defalleix. Tot bull i sorgeix en aquella casa del carrer de Santa Bàrbara, des d’on:

«Es veia un seguit de cases blanques i finestres verdes es veien els murs ocres de can Faustino, i els arbres de pisos dels patis senyorials, i l’esquena de pedra de la catedral, amb el seu campanar quadrat, i el Socors. Cap a la dreta es veia l’agulla de sa Piràmide, ben enmig del Born i sobre tot es veia el cel blau, el cel més blau del món, amb uns quants ennivolats blancs de l’any 1956, l’any de la gran nevada que va fer net places i carrers coberts de sauló, que potser i tot va gratar alguna consciència com la llengua fina d’una glacera». [Paraules a l’Ajuntament de Ciutadella, 13-7-2012].

Pocs dies abans de la mort del general Franco, en aquella Ciutadella encara rural i industrial -sabates i bijuteria, a les fàbriques i a les cases, on les dones allargaven el jornal dels homes-, amb una societat encara levítica i senyorial, de senyors i pagesos, ordenada segons els principis de l’Església, l’Exèrcit i el poder polític, Pau Faner anuncia que «el projecte més ambiciós el duré a terme aquest hivern de 1975». Es referia, sense esmentar-la, a «Un regne per a mi».

Aquell desconegut escriptor sorprenia a tothom per la seva capacitat de feina, la seva aptitud per a la fabulació i la creació literària, l’habilitat per a crear personatges i teixir narracions, i perquè, sense moure’s de la casa del carrer Santa Bàrbara, viatjava des de Ciutadella pel cel, per la terra i per la mar recorria tots els continents i s’endinsava en totes les èpoques històriques.

Josep Maria Llompart també ens descriu aquella casa del carrer Santa Bàrbara, on Pau Faner treballava sense descans i des d’on veia Menorca, fora de Mallorca, París-França i terra de moros:

«Pau Faner viu en una casa dels afores, anant cap a Cala en Blanes, a l’altra banda del port. La casa on habita Pau Faner, fill de viuda, amb sa mare i sa germana, té el posat humil i com un poc màgic. Discretament aïllada, voltada d’una insinuació de jardí i amb aqueix eco somort i rutinari d’arquitectura colonial britànica que sempre us sobta, potser no és més que un pur miratge, a tot arreu de Menorca, és atraient com un misteri amable. Diríeu que hi resideix algun estrany, amatent heroi de Juli Verne algun solitari, algun savi inventor de naus siderals amb velam de bergantí, o algun agosarat viatger voltat de pergamins i mapes, somiant expedicions al centre de la Terra. Assegut a la taula de treball -tabac, gin tocadiscos-, l’escriptor pot contemplar el perfil de Ciutadella, decorat de bastions vaubanescos, d’ales i campanes lentes un dels més il·lustres perfils urbans de les illes. A l’hivern, entre la boira agomboladora o amb la pluja regalimant pels vidres, Ciutadella es deforma a tall d’adorable esperpent, s’omple de rares visions, esdevé un territori en el qual, com a les rondalles, les coses són i no són un regne senyorejat, a títol de sobirà absolut, pel novel·lista». [Pròleg de Josep M. Llompart. Primera edició d’«Un regne per a mi». Premi Sant Jordi 1975. Edicions Proa, 1976].

Doro Faner, el pare de l’escriptor, escoltava i callava quan el fill deia que volia ser escriptor, però mai no ho va arribar a veure.

«Mon pare feia de cuiner a sa Fonda. Els migdies, en haver acabat de servir el dinar, venia al Casino a fer la manilla amb els vells. Quan no venia al Casino anava a l’hort de Santa Bàrbara a sembrar patates, cebes, alls i tomàtigues. Era un home alt i prim, de cabell vermellós, que havia patit molt. Va envellir prematurament i encara venia al Casino, a fer la manilla. Quan jo me n’anava a estudiar, venia a donar-li una besada per dir-li adéu, i veia una llàgrima que pugnava per guaitar-li a la pupil·la emocionada. Va morir una nit de setembre de 1971. No va arribar a saber mai que allò que deia jo, que volia ser escriptor, era alguna cosa més que una fantasia d’adolescent». [Paraules de Pau Faner, amb motiu de l’homenatge al Casino 17 de Gener. 18-12-2010].

Tot açò ens ho explicava Pau Faner en aquella casa del carrer Santa Bàrbara de Ciutadella:

«Des de la nostra casa perduda dalt es Penyals sonaven crits d’ou i arri a les bísties que arrossegaven els carros, salutacions dels qui anaven en bicicleta, bramuls de les vaques que s’arriscaven a travessar la ciutat, grunyits dels porcs que eren menats fermats per una cama, plors estridents d’ases de bram i sobre tot campanes.

La campana de Ca-los a la banda esquerra, contestada per les campanes poderoses de la catedral i per l’eco de les campanes de Sant Francesc. Jo era petit i imaginava que aquelles campanades sortien dels arbres de pisos, com si estiguessin ben plens de picarols, i que convocaven a la fantasia. Vegades, però, les campanades eren lànguides i solitàries i tocaven a morts. Mumare alçava el cap i deia: «Qui deu haver mort?». Ningú. Jo sé que ningú ha mort en la Ciutadella del meu record, la que nodreix les pàgines dels meus llibres, la que avui em dóna una medalla que és el preu d’un tros de vida. Ciutadella». [Paraules de Pau Faner. Lliurament de la Medalla d’Or de Ciutadella. Saló Gòtic de l’Ajuntament, 13-7-2012].

Finalitzada la conversa, que apareixerà publicada en format entrevista, pregunta-reposta (allò que els periodistes anomenam de diàleg directe), l’escriptor amic queda a ca seva per a continuar la tasca quotidiana, el seu compromís ferm i indefugible amb les lletres i les paraules. Pau Faner deixa de comptar -sense perdre mai sa babalúa- les hores, dels dies i les nits, per a pensar, fabular, crear i escriviure, com diu el mestre filòsof Ponç Pons.

Sol post, ara surt de la casa de na Paca Coll i el seu fill, i m’en vaig cap al carrer Santa Bàrbara després de tornar a recórrer el caminet del fantàstic pati-jardí amb els xipresos erectes on hi habiten, transiten i conversen tots els personatges que protagonitzaven les seves novel·les i les seves històries. En tancar la porta, el món d’en Pau Faner, en la fosca i el silenci del vespre, enceta idees i ritmes, troba altres arguments i vivències per a destil·lar nous llibres que fan realitat el repte i el compromís d’aquell jove de Ciutadella que un dia va decidir ser escriptor. L’escriptor de Menorca.

 

 

 

Leave a Reply