Quan es glosat ve de natural i de petit

Conegut com es Verderol, nom que procedeix dels seus rebesavis, n’Esteve Barceló Mercadal (Ciutadella, abril de 1946) va començar a glossar fa uns trenta-cinc anys. Ho explica l’escriptora Aina Tur a Sa nostra poesia (Quaderns de Folklore, 98, 2012): «a ca meua feien fandango i ballaven, però mai no havia sentit glosses, ni mai havia cantat. Amb 33 anys vaig sentit sa primera vetlada de glosa, me va agradar tant que en es descans vaig demanar a es glosador més vell, en Toni de son Mascaró, si hi podia cantar.

Ell me va mirar amb cara de pillo, i me va dir: ‘Que has cantat mai tu?’, i jo vaig contestar: ‘Que n’has vist mai cap d’animal de ploma que no canti».

Quan van tornar a partir a glosar, n’Esteve ja va seure a la taula i va començar a fer gloses. No necessità anar a cap escola ni a cap universitat. «Me va bastar sa primera part des glosat, perquè me quedés sa imatge que era una cosa meravellosa i que m’agradava», afegeig. Va ser la primera vegada i ja no es va aturar.

Aquest dissabte, la bonhomia, la senzillesa, l’enginy i la fabulosa capacitat de repentització de n’Esteve Barceló van ser reconegudes en un emotiu acte d’homenatge celebrat en el Cercle Artístic. El professor i poeta Joan F. López Casasnovas, que elogià les seves qualitats naturals, acudit despert i voluntat de millora -perquè aquest verderol ha volat molt i ha cantat bé- va afirmar que «hi ha escoles i universitats on s’estudia, sí, sa glosa; però la formació de glosadors i glosadores no és cosa acadèmica; no ho ha estat mai.

La molt lloable feina de Soca de mots sí que en forma, però Soca de mots té molt més de taller que no d’acadèmia». Perquè a n’Esteve Barceló, autor de la sentència ‘Entre tots ho sabem tot; un tot sol no ho sap tot mai’ es glossat li ve de natural i de petit, no són ni es gin ni s’estomacal que li fan venir s’acudit.

Leave a Reply