La responsabilitat del Diari i els seus redactors

Intervenció amb motiu del sopar del diari Menorca per Sant Antoni

Quan ja hem iniciat la celebració del nostre patró i també Festa del Poble de Menorca, el Diari MENORCA ens convoca a participar en aquest Sopar de Sant Antoni. I ho feim en el marc de la commemoració del fet d’armes protagonitzat en gener de 1287 per les tropes del rei Alfons III d’Aragó, el Liberal amb la batalla de Binissermenya i el setge de Sen Agayz que van posar fi a la cultura i la societat de la Menorca musulmanes. Liquidació i expulsió de l’Islam, com deduïm de les clàusules draconianes del tractat de rendició, que el darrer moixerif de l’Illa, Abu Umar Hakam Ibn Sai’d, signa davant de Blasco de Jiménez de Ayerbe, en nom del rei conqueridor.

Però, 730 anys després els menorquins celebram avui aquella acció bèl.lica com un fita cabdal en la nostra història, tota vegada que suposa la incorporació de l’Illa a la Cristiandat i a la cultura europea mitjançant la seva entrada a la Corona d’Aragó, tal com va manifestar mossèn Josep Salord i Farnés al Sermó de Sant Antoni: «Amb el record d’aquell fet gloriós de la conquesta, una nova llengua, una nova cultura i un nou esperit senyoregen la nostra illa, i esdevenen la cultura, la llengua i l’esperit de Menorca, i constitueixen les notes característiques del poble menorquí».

Unes paraules que avui, més de 60 anys després, mantenen plena vigència. En aquestes reflexions contextualitzam la celebració d’aquest Sopar de Sant Antoni, amb el qual tancam el 75è aniversari del Diari.

D’ençà dia 1 de febrer de 1941, el Diari s’ha fet ressò i ha explicat tot allò que succeeix aquí i per tant, ens ateny, perquè, com assenyala el poeta filòsof Ponç Pons: «A Menorca, més que una massa uniforme i atrotinada de gent, som encara un grup de pobles som un sol poble, som una comunitat de persones que conviuen i que, deixant de banda localismes, ens hauríem d’ajudar».

75 anys és tota una vida. Des de la seva fundació, per Fernando Jansá Guardiola, el Diari s’ha esforçat per a cumplir el triple compromís amb els menorquins de la comunicació, el diàleg i la informació que esdevé potència i acte del rotatiu insular, tal com ho explicava l’editorial del 40è aniversari, en 1981: «El MENORCA ha respost sempre a una idea que permaneix inalterable com es primer dia: ser el vehicle de la voluntat dels menorquins fet a Menorca i per ells mateixos ser la veu que parla de la nostra Illa, dels seus desitjos, de les seves necessitats, que defensa lo que és nostro i que rebutgi tot quan signifiqui un atropell o un menyspreu de la nostra personalitat».

El rotatiu és refundat amb la constitució d’Editorial Menorca el 1957 per Mn. Jaume Cots de Riera, que dos anys abans s’havia fet càrrec d’una empresa en situació de fallida. El padre Cots, junt amb Guillermo de Olives Pons, el doctor Mateu Seguí i Francesc Hernández Escrivà, als que va incorporar com a socis a la nova societat editora, donen continuïtat al MENORCA. Sense estalviar moltes hores de feina, esforços personals i aportació de recursos eviten que els menorquins quedin sense la seva veu escrita diària.

Anys més tard ho reconeix el bisbe Salvador Giménez en desvetllar que «Editorial Menorca es va imposar a si mateixa un principi de gratuïtat o sigui, el no repartiment de possibles dividends entre els socis, amb l’obligació de reinvertir els beneficis en millores per a l’empresa».

Home de lleis, historiador, novel.lista i lleial col.laborador del Diari, Josep Maria Quintana així ho ha expressat: «Sortir cada dia al carrer per a reflectir la realitat de la nostra illa de Menorca és una empresa que forçosament ha de rebre el suport de tots els menorquins. Els escassos medis materials i humans de què pot disposar el periòdic ha fet del diari MENORCA una gran empresa, que només ha estat possible per l’esforç i la fet d’uns homes que sempre han cregut que val la pena de treballar per uns ideals. Les nostres coses -petites o grans- són les qui configuren la realitat del nostre poble, i aquestes són les que, més exactament o inexacta, va reflectint dia rere dia el diari de tots els menorquins».

El padre Cots, l’home providencial que salva el Diari, cedeix en 1978 les seves accions a la Mitra Diocesana de Menorca, que arranca una nova etapa, fins que, en setembre del 2013, es produeix la segona refundació amb la integració dels actius del MENORCA i els d’ULTIMA HORA MENORCA, i l’inici de l’actual etapa de modernització, marcada per la irrupció dels formats digitals i l’impacte de les xarxes socials.

En aquests temps de l’Internet i de modernitat líquida que ens ha tocat viure -ben analitzats per Zygmunt Bauman, que va morir just fa avui una setmana- el diccionari Oxford de la llengua anglesa ha escollit el concepte ‘postveritat’ com la paraula del 2016: a l’hora de crear l’opinió pública, els fets objectius tenen manco influència que les crides a l’emoció i a les creences personals. Com assenyala Antoni Bassas, «el que realment passa és menys important que com ens fa sentir el que passa».

A les facultats de Periodisme ens ensenyaven -avui desconec si encara ho fan- que ‘els fets són sagrats i les opinions són lliures’, però avui s’ha capgirat, de manera que les opinions són sagrades i els fets, opinables tot i que la veritat i la mentida en totes les seves formes han conviscut al llarg de la història. Les fake news no són noves, i per açò el Papa Francesc denuncia aquest relativisme informatiu i ens adverteix que llegir notícies falses és com devorar brutícia.

És el moment de reivindicar la feina del periodista, i sobretot de la premsa local. D’aquells professionals que viuen i coneixen l’entorn on fan feina, que saben d’on venim i cap a on anam els problemes quotidians, les demandes ciutadanes periodistes que contrasten, cerquen i troben allò que avui les administracions, en els dies de la transparència i la participació, no expliquen o, directament, ho amaguen.

Periodistes que escolten i coneixen les històries de les ciutats i que amb l’experiència adquirida al carrer i a les redaccions saben distingir una notícia d’un rumor la font d’una notícia bona -primícia que obrirà portada- d’aquella filtració interessada. Davant del dubte, sempre periodisme. Tot i que també cal admetre i demanar disculpes per les errades i equivocacions.

Aquesta és, senyores i senyors, l’extraordinària responsabilitat del Diari i dels seus redactors. Una feina que no acaba mai sempre a contrarrellotge, amb exigència professional que reivindicam en aquests 75 anys del MENORCA,

Albert Camus Sintes ja ho va assenyalar: «un país val allò que val la seva premsa», perquè no hi ha democràcia que pugui sobreviure sense diaris lliures i independents. L’escriptor premi Nobel d’arrels menorquines va afegir: «Més enllà de quines siguin les nostres febleses personals, la noblesa del nostre ofici prevaldrà sempre», va afegir l’escriptor premi Nobel d’arrels menorquines.

Per açò som periodistes.

I per açò exercim el nostre ofici a Menorca, fills d’una terra petita i amb pocs recursos que ha de trobar a l’esperit de Sant Antoni l’impuls per el diàleg i el pacte entre la societat civil i les institucions entre el govern i l’oposició per superar discrepàncies, recels i desavinences, que ens perjudiquen dins i fora. Per a posar-nos d’acord i fer possible l’enteniment entorn a uns mateixos compromisos i convicciona, com va ser possible, fa quaranta anys, amb el Pacte del Toro que des de Menorca encetà el procés autonòmic a totes les Balears.

Perquè, tal com escriu Sèneca al seu deixeble Lucili: «Ulisses s’atraca a la més petita illa, Ítaca, amb el mateix delit que el rei Agamenon a les nobles murades de Micenas, ja que ningú no s’estima la pàtria per ser gran, sinó perquè és la seva».

Leave a Reply