L’enciclopèdia de l’època d’or de la música a Menorca (1960-1990)

Ja fa uns quans anys, quan Menorca no coneixia encara l’impacte del fenomen turístic, l’economia girava entorn a la indústria i l’activitat agrícola-ramadera, amb els cicles anuals de la feina; la política continuaba baix el signe del franquisme; i la societat, regida per la moral i les normes de l’Església católica.

Era el 1967, que va ser declarat Any Internacional del Turisme. A Espanya, el sindicat CCOO va ser il·legalitzat pel Tribunal Suprem, a Navarra es va autoritzar l’ensenyament de l’euskera a les escoles; la Lliga la guanyà el Real Madrid i la Copa del Generalísimo va ser per al València. I Raphael ens va representar a Eurovisión amb la cançó «Hablemos del amor».

Va ser en un matí d’octubre d’aquell any quan un al·lot d’onze anys, que jugava amb una pilota davant ca seva, en es carrer des Comerç de Maó, va veure com s’hi atracava, muntat en una bicicleta de color vermell fosc, en Rafel Pons, un vesí que tenia un any més que ell:

-Hola, Sixto; m’han dit que fas tan bo tocant es tambor! Vols ser es batería des meu conjunt de música?

I el fill únic de Máximo Cabiró Llambías, funcionari i agent comercial; i de Liberta  Llabrés Bagur, sastressa i mestressa de casa, que havia nascut «s’any de sa neu» (1956) va acceptar aquella insòlita i inesperada proposta.

-I qui més som?.- demanà Sixto a Rafel Pons.

-Tu i jo… de moment.

D’aquesta manera va començar la vinculació de l’autor del llibre amb la música. Però, en realitat, la seva relació amb la cultura del pentagrama ja havia arrencat abans, quan els seus pares anaven a ballar a Sa Lliga –avui, el Club Marítim de Maó-, i gràcies a la càmara fotogràfica que son pare havia comprat a Alger fotografiava els grups que actuaven: l’Orquestra Cluma, Isleños, Marazul… Després demanava dades sobre cadascun d’aquests conjunts, que ell recollia i guardava.

Aquí, en aquells anys d’infantesa –la vertadera pàtria de l’home, segons Rainer Maria Rilke- trobam l’origen d’aquest llibre que és una veritable i grandiosa enciclopèdia.

400 pàgines, 1.400 fotografies –la majoria inèdites-; documents originals, com els contractes de les actuacions del Dúo Dinámico i Julio Iglesias a Menorca, del 1968 i el 1972 respectivament; la història mai contada de Sa Tanca i Daniel Clavero; el contingut més valuós: el DNI –o l’ADN, com vulgueu- de 157 dels grups musicals que es fan formar, van actuar, van fer i es van desfer a Menorca durant trenta anys, del 1960 al 1990, la gran época d’or de la música a la nostra Illa.

A tot aquest bé de Déu de dades i documentació fins ara desconeguda cal afegir-hi la informació dels discos i cassettes editats, pòsters i cartells anunciadors dels esdeveniments de l’època –amb la tradicional disputa entre les societats del Cercle Artístic i es Casino Nou per a organitzar els balls de carnaval a Ciutadella-; imatges sorprenents com el Trianon, quan va ser bombardejat durant la Guerra Civil; i moltíssimes de testimonis de primera ma, que li donen veracitat i caliu humà.

Un treball immens, quasibé oceànic en el que hi ha col.laborat amb dedicació en Bep Cardona; un llibre que evita perdre per sempre més i recupera de l’oblit tots aquests fets, grups i –sobretot- les persones, cadascuna amb noms i llinatges, que van ser els protagonistes de cada orquestra i de cada conjunt: veus solistes, bateries, teclats, guitarres, saxos, trompetes, flautes,  orgues, cors, violins, vibràfons… i també compositors.

Darrera i davant de cadascun d’aquests instruments hi ha un músic, un cantant; centenars d’il.lusions, inquietuts, dificultats, arranjaments, hores i hores d’assajos, amb desacords i discrepàncies; ruptures i dissolucions; amors i desamors;  i també dies d’èxits –dies de vi i de roses-. Amb la referència expressa dels músics i intèrprets menorquins que van sortir fora de l’Illa per a provar fortuna, cadascú amb la seva història i la seva trajectòria.

I també anècdotes divertides i irrepetibles, com aquella jove italiana que en un ball de disfresses va quedar nua al ritme de La bamba quan es va desfer el llençol amb que anava vestida. Perquè un dels millors valors d’aquesta publicació és que totes les històries –i n’hi ha moltes!- han estat relatades pels mateixos protagonistes.

L’autor demostra la seva bonhomia i sentiment en un capítol molt emotiu, in memoriam, dedicat a Alberto López Rius, bateria de Georgie Dann; Toni Ronald, de Santa Bárbara; i a Mateo Sintes Seguí i Ita, Isabel Llambías Guzmán. Noms propis que s’han guanyat un espai en aquest llibre.

Aquesta enciclopèdia menorquina és el fruit d’una  feina benedictina i pacient, feta amb perserverància, disciplina i rigor, per a recopilar, ordenar i constrastar tot aquest magnífic volum d’informació que avui poses a l’abast de tots els menorquins.

Fa 45 anys que aquell al·lot que tocava es tambor i jugaba a la pilota en es carrer des Comerç de Maó  es va prometre a ell mateixque redactaria aquesta bella, sincera i emotiva crònica de la música menorquina de 1960 a 1990.

Sixto Cabiró reconeix avui que «si en aquell moment hagués sabut com en seria de costós [i no es refereix únicament a l’aspecte econòmic, que també]; de compromés i d’estressant elaborar tot el material, sempre mirant de ser escrupulós i de no equivocar-me, molt probablement no hi hauria gosat posar-mi».

Segur que l’autor ha patit moments de defalliment; ha superat incerteses, dificultats, incomprensions, però avui, quan ha complert aquell compromís i ha culminat satisfactòriament aquesta dura feina, pot sentir-se orgullós i satisfet d’aquesta obra. De la feina en surt el profit i també l’entusiasme que l’anima a pensar en nous projectes que bullen dins el seu cervell inquiet… que esperem no tardi en iniciar. Com el trio Goleen Dreams Club i d’altres per al 2015.

Enhorabona, Sixto, perquè a la teva llarga trajectòria com a músic hi pots afegir ara, de manera ben merescuda, el reconeixement com a escriptor i investigador de la història musical de Menorca.
Perque la música és manifestació artística, producte cultural, experiència estètica i estímul per a les sensacions humanes.

I com bé dius, pau, salut i feina amb aquest llenguatge universal que a tots ens uneix: la música, del grec μουσική, l’art de les muses; armonía i ritme per a combinar els sons i els silencis.

Segons el compositor Claude Debussy, la música és «un total de forces disperses expressades en un procés sonor que inclou l’instrument, l’instrumentista; el creador i la seva obra; un medi propagador i un sistema receptor».

Aquí tenim l’instrument, l’Enciclopèdia de la història dels grups musicals de Menorca; l’instrumentista, que és el seu autor, Sixto Cabiró Llabrés, el creador i la seva obra; un medi propagador, que hem de ser tots noltros i els mitjans de comunicació; i un sistema receptor, que han de ser tots els menorquins perque coneguin i gaudesquin amb aquest gran llibre.

Intervenció pronunciada a la presentació de l’«Enciclopèdia de la història dels grups musicals de Menorca (1960-1990)».

Leave a Reply